TEXTOS EXPOSITIUS

«Explicar» i «exposar» són dos verbs que expressen conceptes estretament connectats; tant, que sovint s’ha utilitzat «exposició» i «explicació» per referir-se a una mateixa classe de seqüències.

Exposar equival a «informar», és a dir, transmetre dades amb un alt grau d’organització i jerarquització, i explicar,és l’activitat que, partint d’una base expositiva o informativa necessàriament existent, es fa amb finalitat demostrativa.

El text explicatiu o expositiu pretén informar d’un tema de manera clara, ordenada, precisa i lògica a fi de fer-la comprendre o donar-la a conèixer a algú. Les explicacions són els textos didàctics per excel·lència, perquè tenen com a objectiu fer comprendre el tema a què es fa referència. És per això que el text expositiu ha de presentar una organització lògica i ordenada de les idees, i per a redactar-lo es fan servir marques gràfiques com lletres, nombres, guions o dibuixos.

Marques per reconèixer un text expositiu:

• Títols i subtítols: encapçalen un text i les seves parts. Serveixen per indicar el contingut de les informacions que segueixen.
• Paràgrafs: fragments del text separats per un punt i a part. El contingut del paràgraf té una certa unitat: gira a l’entorn d’una idea principal.
• Tipus de lletra (negreta, subratllada, cursiva…) per destacar algun concepte important.
• Gràfics, esquemes, quadres o il·lustracions, que complementen la informació i la fan més comprensible.
• Exemples que ajuden a entendre el que s’explica en el text.

1. Estructura

Els textos explicatius han de presentar una organització lògica i jeràrquica de les informacions, que es pot desenvolupar analíticament o sintèticament. Es manifesta típicament a les lliçons, a les conferències, als fullets explicatius, etc. L’estructura clàssica d’un text expositiu és:

1. Introducció: on es presenta el tema de què es parlarà. Es descriu un objecte, un fet o un concepte dient-ne les propietats i les parts.

2. Desenvolupament del tema: es presenta un problema de coneixement que es vol resoldre i, tot seguit, exposar-ne la solució.

3. Conclusió: és un resum de les idees principals.

2. Recursos

En l’explicació, l’emissor coneix allò de què parla i en sap més que el receptor. L’emissor vol fer-se entendre pel receptor i per això fa servir diferents tècniques com l’exemplificació i la definició, juntament amb una sèrie de recursos com les fotografies, les gràfiques, els esquemes o els dibuixos (que funcionen de suport no verbal); en l’escrit, la subdivisió en apartats, l’ús de títols i subtítols i la utilització de recursos gràfics (negretes, cursives, etc); en l’exposició oral, la repetició, els canvis d’entonació i les pauses expressives, etc.

Elements lingüístics

• Oracions atributives: Terrassa és un important centre d’activitat humana.
• Aposicions: Terrassa, ciutat industrial, és la cocapital vallesana.
• Expressions per denominar vinculades a les definicions (noms, infinitius, oracions precedides pel nexe que, oracions interrogatives indirectes, oracions de relatiu substantivades): El que més crida l’atenció d’aquesta ciutat és …
• Abundància de subordinació: La vida als barris consisteix a treballar de sol a sol.
• Connectors de causa i conseqüència, que expliciten l’organització lògica de les idees (ja que, perquè, consegüentment, tanmateix…).

Tècniques explicatives

Presentació del tema	Avui parlarem de la funció pol·linitzadora
Explicació de conceptes	Fenomen de coevolució: progressivament les flors han ofert aliment als insectes i aquests han dut el pol·len a altres flors.
Classificació o enumeració	Els insectes pol·linitzadors són les abelles, les papallones, les mosques i els escarabats.
Exemples sorprenents	Hi ha casos sorprenents en què la flor imita la forma de l’insecte.
Problema de coneixement	Que passa si els insectes porten el pol·len a una planta diferent?
Menció de termes específics	D’això se’n diu pol·linització creuada.
Enumeració de causes i efectes	Si transformem…, urbanitzem, contaminem…, aleshores els insectes moren o se’n van.
Aportació de dades	Segons alguns estudis, la població pol·linitzadora ha minvat.
Aclariment de conceptes	L’apicultura, és a dir, la cria d’abelles.
Cites d’autoritat	Albert Einstein va dir…
Prediccions i hipòtesis	Si els pol·linitzadors disminueixen, el resultat possible és una reacció en cadena.
Exemples	En el cas dels ametllers, per exemple, la pol·linització depèn quasi al cent per cent de l’actuació dels insectes
Propostes didàctiques	Ho pots comprovar fent un treball de camp
Instruccions	Mira, has d’escollir…; has de procurar…; has de posar… .
Marcadors d’ordre	Abans de tot, …A continuació, …En acabat, …Finalment, …
Conclusions	Els insectes pol·linitzadors són necessaris… els humans hem de preservar…

Són textos expositius els articles de les revistes especialitzades, els documentals, els reportatges, les exposicions orals, les ressenyes de llibres, els temes desenvolupats en els llibres de text, etc.

 3. El llenguatge d’especialitat

Cadascuna de les especialitats científiques o tècniques té un vocabulari específic per anomenar els conceptes, els fenòmens i els elements que estudia. En aquest hipotètic text, que podríem incloure en l’àmbit de les ciències de la naturalesa, hi podríem trobar diverses paraules que són pròpies d’algun camp del coneixement humà: pol·linització, diversitat genètica, hàbitat, ecosistema, piràmide ecològica, biodiversitat, botons florals, floració, etc. Aquestes paraules formen part de la terminologia específica de les ciències de la naturalesa; són, doncs, termes pròpies d’aquesta matèria.

Un terme és una unitat lèxica (una paraula o una locució) que designa, de manera inequívoca, un concepte, un fenomen o un element en un àmbit d’especialitat determinat (medicina, química, informàtica…).

Practiquem:

1. Intenta definir amb la màxima precisió els termes científics següents: pol·linització, hàbitat, ecosistema, biodiversitat i floració.

2. Llegeix el text  " L'HERÈNCIA DE LES NOVEL.LES DE CAVALLERS" i identifica’n els trets característics d’un text expositiu: títol, subtítol, paràgrafs, titolets, destacats, fotografia, peu de fotografia.