Recuperació 2a. avaluació

lLG. CATALANA I LITERATURA 4t. ESO

CONTINGUTS (per a  preparar la recuperació)

GRAMÀTICA

1.FUNCIONS SINTÀCTIQUES

(T2) Predicat Nominal I atribut

(T3) CD I CI

(T4) CRV I CC

(T5) C. Pred.

2. SUBSTITUCIONS I COMBINACIONS PRONOMINALS

(material consolidació i reforç al BLOC: quartejant.blogspot.com)

FONÈTICA

1.      El punt d’articulació

2.    El mode d’articulació

3.    El grau de sonoritat

4.    Transcripció fonètica (AFI) de sons consonàntics.

(material consolidació i reforç al BLOC: quartejant.blogspot.com)

LITERATURA

1.   L’Edat Mitjana 1 (T1Edebé)

( apunts, material consolidació i reforç al BLOC: quartejant.blogspot.com)

2.   Lectura i CL El romanç de Tristany i Isolda, de J. Bédier

Ausiàs March (4)

1        Llegeix atentament els dos poemes d’Ausiàs March que trobaràs a l'entrada anterior.

2.   Analitza la mètrica dels poemes:

-          Fes-ne l’equema mètric (còmput sil.làbic i  tipus de rima)

-          Comenta amb els teus companys o cerca com s’anomena aquest tipus de composició.

3.   Si haguessis de dividir cada un dels poemes en dues meitats, per on els dividiries?

4.    Els dividiries segons un criteri temàtic (pel tema) o per un criteri mètric (formal)?

5.    Quina o quines figures retòriques trobes als poemes? Metàfora o comparació?

 6.  En què consisteix/en?  Justifica la teva resposta

7.   Copia el vers que la/les conté

8.   De què parla cada un dels poemes? Explica l’argument de cada un 

9.    Quina temàtica tenen en comú? Argumenta-ho i relaciona-ho amb el que hem explicat sobre Ausiàs March a classe aquests dies.

L'HUMANISME 2

L'Humanisme, nascut a la Toscana italiana cap a mitjan del segle XIV, proposa un canvi de concepció respecte a la doctrina bàsica de l'Edat Mitjana: el teocentrisme. Aquesta primera manera de comprendre el món no admetia un canvi d'estament i basava la riquesa en la possessió de la terra. L'Humanisme comença a qüestionar l'autoritat de l'Església com a gran centre del poder universal i les seves justificacions per tal d'explicar la societat estamental. La creença bàsica d'aquest nou moviment cultural i filosòfic és la recerca de respostes en la raó de l'ésser humà.

Hi haurà una dura repressió per part de l'Església cap als humanistes, persones cultes, majoritàriament burgeses, que proposen i defensen el canvi de model.

Però el vertader triomf de la ideologia humanista arribarà al segle XVI, on tindrà la seva màxima esplendor prenent forma del període anomenat Renaixement. El Renaixement és el resultat artístic de l'Humanisme, estructurat al voltant de l'antropocentrisme: l'home passa a ser el centre de l'Univers. El Renaixement es fixa en els clàssics i pretén la recuperació de les seves idees. Els humanistes busquen una societat més democràtica i culta, i desitgen imitar les grans èpoques clàssiques on aquesta realitat existia.

La admiració dels clàssics durà a una intensificació de la tasca traductora dels textos grecoromans.

La Cancelleria Reial  i la cort de Pere III el Cerimoniós

El 1276, el rei de la Corona Catalanoaragonesa Jaume I el Conqueridor fundarà       aquesta institució amb funcions administratives, integrada per notaris, escrivans, secretaris, cancellers, ...

Es va encarregar de:

-          Reorganitzar i reunir tota la documentació de la Corona sota un únic model.

-          Marcar les directrius del català escrit i continuar la tasca divulgadora de la llengua iniciada per Ramon Llull. El català era la seva llengua vehicular, i recorria al llatí per la creació de noves paraules. Juntament amb Llull, van conformar el català científic, polític i legislatiu.

Pere el Cerimoniós s'envoltarà a la seva cort de trobadors i humanistes. Crearà una           extensa biblioteca, acció que serà qualificada més endavant de fet humanista.

Pere III donarà un nou impuls a la Cancelleria Reial, que es convertirà en el principal       organisme de difusió de l'Humanisme a la Corona d'Aragó i, a més, suposarà la modernització de la llengua catalana. Es centrarà en agrupar copistes que treballaran dins de la mateixa Cancelleria amb la única ocupació de traduir les obres clàssiques i altres obres humanistes que s'estan publicant a Itàlia. En definitiva, no és d'estranyar que els grans humanistes i escriptors catalans del segle XIV surtin de la Cancelleria Reia

 Història de Valter e Griselda

Bernat Metge, home d’ ingeni i molt llegit, fou canceller reial al final del regnat de Pere III i durant tot el regnat tant de Joan I el Caçador com de Martí I l'Humà. Va estar imputat en el procés contra certs cancellers, els quals eren sospitosos d'haver ordit i participat una trama per deposar el rei Joan. Així, doncs, Bernat Metge va ser empresonat.

Gràcies als contactes que mantenia amb una dama de la cort de la reina Maria de Lluna, Isabel de Guimerà. L’excel·lent estratègia de Metge és la següent: essent ell coneixedor de les influències que podia tenir Isabel de Guimerà a la cort, li envià una carta on la dama és bellament adulada. En aquesta, Metge li enumerà la gran quantitat de qualitats que tenia i la intentà convèncer de la seva innocència, idea que, se'ns dubte, aconseguí. A més, li adjunta un conte, "Història de Valter e Griselda", que li dedica i li refereix que l'ha escrit pensant en ella.

És en aquesta carta on apareix per primera vegada, nombrat pel mateix Bernat Metge, el nom del gran humanista i literat italià Francesco Petrarca. El que possiblement desconeixia Metge era que la obra que ell havia llegit i de la qual havia fet una adaptació del desè conte no era de Petrarca, sinó de Boccaccio. Aquest florentí, iniciador de les idees humanistes, va escriure el 1349 la seva obra magna, "El Decameró", un conjunt de deu contes on queden profundament retratats per primer cop els pensaments de l'Humanisme. Bocaccio va aprofitar l'excusa de l'epidèmia de la pesta negra per parlar de temes vetats fins aleshores, i fer escola amb les seves paraules que defensen la igualtat entre sexes o l'ascens social. Boccaccio va escriure "El Decameró" en italià, i Petrarca el va traduir al llatí per tal de difondre'l per Europa.

Bernat Metge va llegir aquesta traducció al llatí "d'un tal Petrarca", i va escriure una adaptació del desè conte, la història del marquès Gualter i la pagesa Griselda. Aquest últim personatge va ser l'escollit per Metge perquè reflecteix la paciència en el seu màxim grau, i li fa arribar a Isabel de Guimerà perquè "si bé vós no ho necessiteu, mai va malament que algú us ho recordi, i més jo que estic en aquest deplorable estat, tancat a la garjola".

Aquesta carta i aquest llibre li van ser referits el 1388 a Isabel Guimerà, i Bernat Metge poc va trigar a ser absolt i sortir de la presó. Com a última dada, Griselda ha passat a ser el gran exemple mundial de la summa paciència.

   Lo Somni

Amb la mort de Joan I i l'ascens al poder de Martí l'Humà, Bernat Metge és tornat a empresonar acusat d'haver pres part en la mort del rei Joan durant una cacera.. La seva intel·ligència tornà a quedar demostrada quan escriu "Lo Somni", on explica un somni que va tenir a la presó, amb diàlegs entre el rei Joan (que ve del purgatori) i ell, on parlen dels successos de la seva mort o l'existència de l'ànima.

Llibre primer	Metge és a la presó i somia que se li apareix Joan I, mort fa poc temps, amb dos personatges més la identitat dels quals coneixerà en el segon llibre. Debaten sobre la immortalitat de l'ànima i l'autor mostra el seu escepticisme sobre aquest tema.
Llibre segon	El rei Joan I apareix al purgatori i queda clar que la seva mort és deguda a causes naturals. Els seus companys d'aventures són l'endeví cec Tirèsies i el músic Orfeu, que li recorden les seves culpes.
Llibre tercer	El més destacat és la sàtira que Tirèsies fa contra les dones.
Llibre quart	Bernat Metge respon a l'endeví Tirèsies amb una defensa de les dones i critica els homes amb contundència. L'obra acaba en despertar-se l'autor i finalitza el somni.

El diàleg filosòfic és el recurs amb el que està escrit "Lo Somni", típicament grecollatí. La obra presenta algunes novetats:

-          Sorprèn l'atreviment amb que Metge insinua que Joan I està al purgatori, ja que se suposava que els reis anaven directament al cel.

-          Inclou personatges clàssics: Tirèsies de l'Odissea o Orfeu, del mite d'Orfeu i Eurídice.

-          Aconsegueix el seu objectiu: Bernat Metge s'aprofita de la incultura del moment per fer creure de veritat que els fets que envolten la mort del rei Joan no tenen res a veure amb la seva persona, tot i que ell només explica un somni. Un cop més, Bernat Metge és exculpat, tot i que és molt possible que realment sí hi estigués implicat, tenint en compte que ja és la segona imputació en un entramat d'aquest caire contra Joan el Caçador. Rep el perdó del rei Martí.

-          Entreveu clares idees humanistes: dubtes sobre l'existència de l'ànima, defensa de les dones...

L' HUMANISME 3

EL DECAMERÓ

El Decameró (en italià: Decameron, Decamerone; paraula composta a partir del grec δέκα "deu" i ἡμέρα "dia") és una obra magna de la literatura medieval europea. Escrita en un impecable toscà per Giovanni Boccaccio durant els anys 1350 i 1353, consta de cent contes i novel·les breus que s'expliquen deu joves durant deu dies.

Durant la pesta negra de 1348 a Florència, Boccaccio imagina que set noies i tres joves fugen de la ciutat per tancar-se dins una villa. Allí es dedicaran exclusivament a l'oci, despreocupats i sense prejudicis, menjant, cantant, dansant i, en especial, explicant-se històries tots plegats. Aquestes històries constitueixen el vertader nucli de l'obra, de manera que la peripècia dels joves o història marc és tan sols l'excusa per poder mostrar l'inventari d'exempla al més pur estil medieval, si bé amb una moralina de sensibilitat pròpia de l'humanisme. 

La temàtica és rica: de viatges, de separacions i retrobaments, d'estirabots burlescos, d'amors ideals que acaben tràgicament, d'amors molt més terrenals que acaben feliçment amb la consumació de la passió carnal, de mentides i escarnis a les institucions religioses... En tots ells es repeteixen abundants tòpics i es mostren algunes concepcions filosòfiques i literàries de l'època, el xoc entre la nova sensibilitat humanista i l'arrelat teologisme.

 Cal recordar que la formació i bagatge de Boccaccio són vastíssims i que sovint el que se'ns mostra com un senzill argument d'embolics i trifurques amaga sota aquesta pell lúdica i irreflexiva tota una segona dimensió filosòfica i erudita. Es compleix a la perfecció, doncs, el principi de qualsevol  exemplum moralitzador, el d'instruir tot divertint. La influència d'aquesta obra és immensa, i tant per la seva qualitat intrínseca (en el contingut, però també en la forma, en l'estil elegantíssim de Boccaccio) com per la fonda petja que ha deixat en obres posteriors (de Joanot Martorell a Jean de La Fontaine, de Matteo Bandello a Miguel de Cervantes), se'l considera un gran clàssic.

(https://es.wikipedia.org/wiki/Decamer%C3%B3n)

Se puede considerar el Decamerón como obra precursora del Renacimiento por la concepción profana del hombre, la ausencia de rasgos fantásticos o míticos, y la burla de los ideales medievales, lo que dota a la obra de un carácter claramente antropocéntrico y humanista. Los jóvenes que llevan adelante las diez jornadas instauran la idea del carpe diem en contraposición al tópico literario del ubi sunt. Puede apreciarse una paulatina desmitificación de la idea de la tierra como simple tránsito hacia la vida eterna.

Los personajes de Boccaccio son seres comunes, defectuosos y desprovistos de cualquier valor noble, caballeresco o cortés, propio de una sociedad feudal; por el contrario, destacan los ladrones, embusteros y adúlteros, y se enaltece su astucia, que les permite salir airosos de las situaciones descritas, a diferencia de la antigua concepción medieval, donde el protagonista o héroe de la historia poseía facultades inherentes a su ser, como la belleza o la fuerza, y asociadas siempre a la nobleza y la divinidad. Finalmente, el fuerte sentido anticlerical de las historias de Boccaccio le aleja de la concepción teocéntrica medieval.

En esta obra el dios del amor, Eros, rige el mundo. Los dos sexos, tanto el varón como la mujer, son criaturas destinadas al amor, que se entiende de una manera definidamente sensual y que, por consiguiente, debe ser experimentado corporalmente.

Botticelli pintó una serie de cuatro cuadros sobre el episodio deNastagio degli Onesti. He aquí el primero (1487, Museo del Prado).

El Decamerón se escribió cuando la Edad Media llegaba a su fin. Así, mientras la peste arrasaba provocando estragos alrededor, en este jardín florece todo un mundo de historias vitales y de sobrecargada sensualidad.

Todas las historias eróticas de Bocaccio se corresponden con la imagen medieval de la mujer, proclive a caer en las tentaciones de la carne. Se la considera como a una hija de la seductora Eva, muy difícil de saciar. Se repite la idea de que si el marido no satisface a la mujer, ésta se procurará el placer por otros caminos.

Ilustración de una edición flamenca, (1432. París,Biblioteca Nacional).

El Decamerón pasa de modo decidido de lanouvelle al libro extenso escrito en lengua italiana. De hecho es la primera obra en prosa escrita en este idiomaromance. La iglesia católica, a través de la Inquisición, incluyó este libro entre los prohibidos.

L' HUMANISME (1)

(SOBRE BERNAT METGE)

Nasqué a l'antic carrer dels Especiers (actualment, de la Llibreteria),^[3] fill de l'apotecari Guillem Metge,^[4] del qual quedà orfe l'any 1359.^[5] Vora el maig de 1364^[6] la seva mare, Agnès, contreu matrimoni amb Ferrer Saiol,^[5]funcionari de la Cancelleria Reial. Seguint el camí del seu padrastre,^[2] va entrar a treballar a la Cancelleria Reial, on va fer carrera i va acabar essent el protonotari de la reina Elionor de Sicília (la tercera esposa de Pere III el Cerimoniós). Aquesta feina li exigia uns coneixements específics com per exemple: el domini de l'escriptura tant en còpia com en redacció, coneixements de llengües utilitzades per als documents importants (llatí, català i aragonès), formació bàsica en la doctrina cristiana i fins i tot fonaments del dret.

El seu nom ja era conegut en el món de les lletres i l'alta societat catalanes quan va apropar-se a la Cort, el 1376, i va entrar al servei del duc de Girona, el futur Joan I, per realitzar funcions d'escrivà i exercir diferents càrrecs i creixents responsabilitats.^[2] Es va convertir en home de confiança del rei Joan I i de la seva esposa Violant de Bar.

Quan va morir el rei Joan I (1396), va ser processat per corrupció i traïció amb altres funcionaris, acusat de l'assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics. Arran d'aquestes acusacions, va escriure la seva obra mestra Lo somni (1399), dividida en quatre llibres i escrita en primera persona.^[2] No hi ha proves documentals que fos empresonat, tot i que a Lo somni l'autor diu que va ser tancat al Castell Nou.^[8]És possible que, com afirma Cingolani, això sigui una estratègia literària del mateix autor, és a dir, una ficció narrativa. Una possible prova que demostri que mai ha estat a la presó pot ser la documentació d’arxiu que rebia per part de la Cancelleria durant el temps que presumptament va romandre a la presó.^[7]

Tanmateix, el 1398 va ser absolt i va passar al servei del rei Martí I fins a la mort del monarca (1410). Gràcies a Martí I, i després d'aconseguir el seu propòsit ambLo somni, a partir de 1399 va ser reintegrat progressivament en càrrecs oficials fins a la seva rehabilitació com a secretari de la Cancelleria Reial primer i com a secretari personal del rei després. Algunes de les cartes oficials més elegants de Bernat Metge pertanyen a aquest període. Durant l'interregne i amb l'adveniment de Ferran d'Antequera el 1412, va tornar a ser apartat dels afers d'estat. A partir d'aquest moment va viure com a privat i ciutadà honrat de Barcelona fins a la seva mort, a la casa del carrer de la Cucurulla, el 1413.

 EPÍSTOLA A ISABEL DE GUIMERÀ

BERNAT METGE

Carta dedicatòria

A la molt honorable i honesta senyora madona Isabel de Guimerà Bernat Metge, salut i reverència subjectiva.

A mi, cercant entre els llibres dels filòsofs i poetes alguna cosa amb la qual pogués complaure a les dones virtuoses, ocórrec l’altre dia una història que recita Petrarca, poeta llaureat en les obres dels qual jo tinc singular afecció. I com la dita història estigui fundada en virtuts de paciència, obediència i a mor conjugal, i a mi sigui cert que entre les altres virtuts, vós, senyora esteu dotada d’aquestes singularment, per això he deliberat arromançar la dita història i de trametre-us-la perquè vós i les altres dones virtuoses prengueu exemple de les coses en ella contingudes; no perquè jo em cregui que vosaltres teniu necessitat d’aquesta doctrina, car sens ella sou prou pacients i virtuoses, sinó que, per açò que oïu la present història, sigueu més ardents en seguir dites virtuts: car diu el mestre d’amor, Ovidi, en les obres del qual en temps lleuger, quan corre, no li nou si hom li dóna alguna esperonada. Suplicant-vos que la següent història vullgueu benignament oir, i en les obres del qual en temps que jo amava em solia delitar, que al cavall lleuger, quan corre, no li nou si hom li dóna alguna esperonada. Suplicant-vos que en la següent història vullgueu benignament oir, i en les adversitats, les quals ningú en aquesta present vida no pot esquivar, quan tingui lloc, ben recordar aquella, per tal que millor i més pacientment pugueu aquelles patir, de les quals Déu us vulgui preservar per la seua mercè. Amén.

Carta de comiat

La present història, senyora molt graciosa, he arromançada com més pla he pogut i sabut; la qual, en comparació del llatí en què Petrarca la posà, és molt grossera. Però jo, imaginant que us complauria, no he recusat de demostrar la meua grossera ineptitud i atreviment gran que he tingut, quan he gosat parlar aprés  tan solemne poeta com aquell és, el qual viurà perpètuament en el món per fama i pels insignes llibres que ha fet per a la nostra instrucció.

Suplicant-vos, senyora, que la dita història vulgueu creure així com és posada, car així fou allà com abans és dit; encara que alguns menys creents i viciosos diguin que impossible és que una dona del món pogués haver la paciència i constància que de Griselda és escrita. Als quals hom podria ben respondre que ells tenen aquella opinió perquè imaginen que açò que a ells els és difícil sigui als altres impossible. Car moltes dones són estades qui han tingut meravellosa paciència, constància i amor conjugal, així com fou Pòrcia, filla de Cató, qui es matà en saber que, Varró, marit seu, era mort, i Ipsicratea, regina qui volgué anar pel món, així com exiliada, amb Mitrídiates, marit seu, i moltes altres coses les quals de moment no desitjo recitar:

Suplic-vos encara, senyora, que a mi, per envejosos contra justícia maltractat, vulgueu tenir per recomant en les vostres devotes oracions. Car Nostre Senyor ha posat en vós tant de bé, i vós que en sabeu tan virtuosament usar, que no em pense que devant Ell poguésseu trobar repulsa de res que li demanésseu.