Estimats i
estimades,
Sembla que això s’acaba i us voldríem acomiadar amb
tres coses: la vostra orla, un petit
record i uns mots, que és el que sempre queda.
Quan
sembli que tot s’acaba i per tornar a començar de nou…
Quan
sobrin les paraules o sembli que ja està
tot dit…
Quan tot
just comenceu a escriure i volgueu dir i
no sapigueu com… tindreu la veu dels
poetes.
Permeteu-nos,
doncs, que la poesia ens acompanyi, també, en aquesta festa.
To the youngest poet
Els teus setze anys són una platja oberta
que
jo em miro de lluny, gairebé amb por
d’enterbolir
amb compassió
les
aigües de la teva vida incerta.
Tu
campes al teu grat sobre la sorra,
i
et capbusses al mar del teu menyspreu
de
tot el que no ets tu. I escrius arreu,
vora
l’aigua, el teu nom, que l’ona esborra.
Corre i neda i capbussa’t i contempla
aquests setze anys que duren un estiu,
i que et fan, als teus ulls, heroi de faula.
I
encara que un llamp ha d’ensorrar el teu temple,
jo sempre, esperançat, et diré: Viu!
I
mai contra el teu fat diré paraula.
Narcís Comadira
